CONTES A L'ESTIU? I tant! Som notícia a la revista: MIRADOR DE TARRAGONA

Contes a casa de la Jana, l'Aniol, en Pemba i amb TV3 de convidat

Arribem. Trobem un cartell on llegim “BENVINGUTS” a la porta. Quan truquem al timbre se senten crits, xisclets i lladrucs d’alegria. Entrem. Petons i abraçades: això ja passa quan vas a casa d’amics!

Quan entrem el periodista de TV3, el tècnic de càmera i jo, al menjador hi ha un bé de déu de coses bones per menjar i beure i també tres plantes dolces i especials: una per a cada una de les narradores d’Entretes. A les sessions només hi anem una de nosaltres cada vegada, però en aquesta casa s’han recordat de totes.

Després de l’entrevista a la família i a la narradora (amb la companyia insistent de la Pemba que s’ha pres seriosament això de sortir a la tele) comença la sessió: presento el follet Pocason i explico com ha fet cap en aquella casa…

Fem una pausa perquè abans que l’equip de TV3 torni a Barcelona volem que marxi amb la panxa plena i les pastetes que ha cuinat la Montse de cap manera no es poden quedar a la safata. Ens llepem dits i bigotis i… continuem.

Ja sense càmeres, torna la màgia del moment íntim. Trobem a faltar l’Hugo i l’Aniol que a estones no hi són, però això ja passa quan els qui són tan petits es cansen, es neguitegen, es posen nerviosos...la Jana i la Montse no perden detall i obren uns ulls com unes taronges per recordar-se de tot i explicar-los les històries senceres l’endemà. La Jana, fins i tot, aprèn que un mateix conte, com el de la princesa de la Sal, es pot allargar o escurçar, o canviar o adaptar per fer-ne una preciosa obra de teatre...

En acabar la sessió rebo una corona preciosa que m’han fet les dues artistasses de la família. La Jana tenia molt clar que volia fer-me-la i la mare l’ha ajudada.

Després, les dues tenim un regal: un preciós llibre editat expressament per a nosaltres dues, un per a ella i un per a mi, narrant la història de la sessió d’aquella nit.

La família ha tingut quinze dies per embastar la història, enviar fotos, fer la corona i retratar-la...tot perquè una empresa de Barcelona fes realitat el conte.

La Jana i jo, sorpreses, no trobem el moment de tancar la boca i empassar avall perquè tenim un nus a la gola, d’aquells que costen de desfer i fan pujar aigua als ulls...

Aquests nusos, a més, fan un tap a les paraules que sembla que, dins, estiguin totes intentant de trobar quina d’elles és la més justa, la més precisa, la més expressiva per manifestar el que sent la persona que les ha de dir, però noto que s’atabalen, pobretes, i que cap d’elles gosa a pujar amunt perquè la pugui pronunciar...Cap no se sent prou potent per descriure tanta emoció... això ja passa quan els regals es fan amb el cor...

Rat