Dia 26 de març. Dilluns
de les vacances de Setmana Santa. Havíem lligat el dia i l’hora amb la família
de l’Adrià i també amb la periodista Carina Filella que volia assistir a una
sessió a domicili per poder fer un article per al número 0 de la nova revista La República que estrena El
Punt-Avui.
Va costar força de
lligar dies i hores, però finalment ens n’havíem sortit.
Després d’un dia “gimcana” (que no haurien d’existir durant les vacances però va com va), i enmig de la sessió de ioga on intento relaxar-me, respirar i...oblidar-me de tot (cosa que poques vegades aconsegueixo) la mestra ens explica que aquell exercici que estem fent va especialment bé per a la medul·la espinal... Llavors jo penso: -Ai, sí! el dia que vagi a casa de l’Adrià preguntaré als seus pares com funciona allò de fer-se donant... I llavors el meu cap treballa per buscar a l’agenda mental quin era el dia que havíem trobat... i salto literalment del matalàs. Arreplego la meva motxilla, li dic a la meva parella: “Reus, Reus! Era avui! Faig tard!” i volo, literalment, cap a casa. Amb les bambes deslligades i sense tenir clar on he d’anar exactament passo per casa per agafar la bossa cuqui amb els contes, el molinet, les xapes... i passo per casa del follet Pocason per dur-lo a la sessió. Fa estona que m’espera, pobret, com l’Adrià.
Finalment arribo i aparco. Un gegant del pi igual d’alt que agradable i amable em ve a buscar. És el pare. En arribar a casa...l’Adrià ha desaparegut! Justament ara que he aconseguit arribar!!! Em disculpo mil vegades (encara vaig suada de l’ensurt que m’he donat i realment em sap molt greu aquella badada) i comencem la sessió quan aquell que em semblava un ratolí surt del darrere de la cortina i s’asseu, amb el follet a les mans, al costat dels pares.
L’Adrià descobreix per què la mar és salada i també per què la Margalida vol fer-li al seu pare ella mateixa el dinar el dia del seu casament... és un xiquet llest, molt, però l’emoció, els nervis i la son comencen a neguitejar-lo. Deixem el darrer conte per a un altre dia, amb més calma.
Aquesta sessió ha estat un regal d’una amiga de la mare amb qui ja hem pactat –i gaudit- del bescanvi però, a més, m’enduc un regal especial: un llum de sal que m’ajudarà, al costat de l’ordinador, a trobar més calma i benestar. Un llum de sal! “Causalitats” de la vida perquè a la casa ningú sabia que els dos contes en parlarien tant, de la sal! Aquest detall m’ha fet molta il·lusió.
Abans de marxar l’Adrià ens ensenya a la Carina i a mi algunes de les creacions que ha construït amb Lego. Ha estat la seva teràpia, la seva taula de salvació els mesos llargs de tractament de químio, a casa i a la casa dels Xuclis, a Barcelona. És un crack també en això.
Desitgem que aviat arribi l’hora de poder anar a escola, quan el seu sistema immunològic estigui més recuperat.
Tornem cap a Tarragona i quan arribem al portal de pisos on viu, el follet surt de la seva capsa de llumins i em comenta: -Quina cosa més estranya!: D’anada hem viatjat en coet i de tornada de cotxe! M’encanta venir amb vosaltres a les cases on estimen els contes!
Rat Cebrián Sabat
Després d’un dia “gimcana” (que no haurien d’existir durant les vacances però va com va), i enmig de la sessió de ioga on intento relaxar-me, respirar i...oblidar-me de tot (cosa que poques vegades aconsegueixo) la mestra ens explica que aquell exercici que estem fent va especialment bé per a la medul·la espinal... Llavors jo penso: -Ai, sí! el dia que vagi a casa de l’Adrià preguntaré als seus pares com funciona allò de fer-se donant... I llavors el meu cap treballa per buscar a l’agenda mental quin era el dia que havíem trobat... i salto literalment del matalàs. Arreplego la meva motxilla, li dic a la meva parella: “Reus, Reus! Era avui! Faig tard!” i volo, literalment, cap a casa. Amb les bambes deslligades i sense tenir clar on he d’anar exactament passo per casa per agafar la bossa cuqui amb els contes, el molinet, les xapes... i passo per casa del follet Pocason per dur-lo a la sessió. Fa estona que m’espera, pobret, com l’Adrià.
Finalment arribo i aparco. Un gegant del pi igual d’alt que agradable i amable em ve a buscar. És el pare. En arribar a casa...l’Adrià ha desaparegut! Justament ara que he aconseguit arribar!!! Em disculpo mil vegades (encara vaig suada de l’ensurt que m’he donat i realment em sap molt greu aquella badada) i comencem la sessió quan aquell que em semblava un ratolí surt del darrere de la cortina i s’asseu, amb el follet a les mans, al costat dels pares.
L’Adrià descobreix per què la mar és salada i també per què la Margalida vol fer-li al seu pare ella mateixa el dinar el dia del seu casament... és un xiquet llest, molt, però l’emoció, els nervis i la son comencen a neguitejar-lo. Deixem el darrer conte per a un altre dia, amb més calma.
Aquesta sessió ha estat un regal d’una amiga de la mare amb qui ja hem pactat –i gaudit- del bescanvi però, a més, m’enduc un regal especial: un llum de sal que m’ajudarà, al costat de l’ordinador, a trobar més calma i benestar. Un llum de sal! “Causalitats” de la vida perquè a la casa ningú sabia que els dos contes en parlarien tant, de la sal! Aquest detall m’ha fet molta il·lusió.
Abans de marxar l’Adrià ens ensenya a la Carina i a mi algunes de les creacions que ha construït amb Lego. Ha estat la seva teràpia, la seva taula de salvació els mesos llargs de tractament de químio, a casa i a la casa dels Xuclis, a Barcelona. És un crack també en això.
Desitgem que aviat arribi l’hora de poder anar a escola, quan el seu sistema immunològic estigui més recuperat.
Tornem cap a Tarragona i quan arribem al portal de pisos on viu, el follet surt de la seva capsa de llumins i em comenta: -Quina cosa més estranya!: D’anada hem viatjat en coet i de tornada de cotxe! M’encanta venir amb vosaltres a les cases on estimen els contes!
Rat Cebrián Sabat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada